dijous, 26 de gener de 2012

"A LA RECERCA DE LA PAU"

"A la recerca de la Pau"
El cel de Bagdad no és net i ple d'estrelles com abans; els míssils i les bombes l'han cobert d'un fum espès, de color indefinit i irrespirable. Diuen que aquesta vegada la guerra també serà curta; però les sirenes de les ambulàncies i les que alerten a la població dels atacs enemics, no deixen de sonar. Aquesta situació preocupa molt als nostres amics: en Kamal, la Myriam, l'Ikari i l'Aisha. Tots quatre tenen edats similars - entre els nou i onze anys- i tots ells han sofert d'una forma o altra la pèrdua dels seus familiars per culpa de les dues darreres guerres que han patit els iraquians.
L' Aisha, una noieta bruna, baixeta i d'ulls verds com les maragdes, els parla amb veu trista des del terrat de l'orfenat on malviuen molts nens i nenes d'aquest país:
- No s'assembla gens la nostra ciutat a la Bagdad dels contes de "Les mil i una nits" que ens explica el vell mestre, el senyor Alí. Aquella ciutat sí que n'era de bonica amb les seves mesquites, cases, palaus...
- I ho tornarà a ser quan la guerra s'acabi.- respon l'Ikari, un nen grassonet i optimista, al qual sempre fa molt feliç ajudar als seus amics, perquè és audaç i valent com pocs.

- Potser demà pararan els atacs i podrem anar pel barri, fins al soc. Allí al mercat, sembla que les coses siguin com abans. Jugarem a detectius, com sempre, i ens amagarem entre les parades.- I en Kamal, el més enginyós del grup, es sent d'allò més satisfet després de les seves paraules, perquè ja es veu fent volar els seus avions de paper, i provant els cotxes de llauna que construeix pels carrerrons tortuosos i estrets del barri antic on viuen.

Efectivament, la sort els acompanya i l'endemà l'enemic es mostra silenciós i, la Myriam, rondinaire i manaire com sempre, els desperta:
- Au va, ganduls. Que no volíeu aprofitar el dia? Potser el botiguer de les espècies, el senyor Mahmed, ens recompensarà amb uns quants dàtils si li trobem qui li roba els queviures.
- Que et penses que som en Sherlok Holmes?- ve respondre en Kamal a qui també li agraden les històries que explica el vell mestre sobre el famós detectiu anglès.
La discussió no dura gaire estona i tots quatre ja corren enjogassats, esquivant bassals i runes, preocupats, però amb ànim de divertir-se al menys una estona
De sobte, veuen una pilota, tan brillant com si fos de vidre, que rodola per terra ràpida com el vent i l'Ikari s'anima a seguir-la.
- Correu, no la perdeu. Així tindrem una joguina de debò.
Però la pilota salta i balla, rodola i baixa per un pendís, fins ques'introdueix en una casa enderrocada i sinistre.
Els nens dubten: però, finalment hi entren i la segueixen fins a uns matolls mig amagats. Alguna cosa brilla; ells pensen que és la pilota i resten bocabadats quan veuen que en realitat era una llàntia resplendent.
L'Aisha exclama:
- Oh, és una llàntia com la del conte d'Aladí i aquella era màgica!
- I si la freguem, a veure què passa?- afegeix el valent Ikari.
- Sí, provem-ho!- van respondre tots.
L'Ikari, es treu un mocador que sempre porta al coll i frega i refrega la llàntia. Un núvol espès els cobreix; és rosat i fa una olor com del sucre de les llaminadures. Poc a poc, es fa menys espès i apareix un ocellot ben estrany, una mica atrotinat i cridaner.
En Kamal gairebé no pot parlar:
- Ens pots concedir el que et demanem? Podríem demanar-li...Podria ser..- s'interrompen els uns als altres. Però en Kamal i l'Aisha ja s'han posat d'acord i el noi diu decidit:
- El meu avi deia que allà on hi ha Pau tothom és feliç. Volem la Pau!
- Ho sento nois, però ja no sóc el que era.- respon l'ocell amb veu trista_. Aquests darrers temps he perdut facultats. No obstant, si voleu, us puc ajudar a buscar-la. Pot ser un llarg i dificultós viatge; encara que si esteu ben decidits...segurament valdrà la pena.
- Oi que som la colla del detectius? Som-hi, doncs?- va respondre l?ikari il·lusionat.
I tots cinc, sense dubtar ni un moment, comencen el viatge. Passen llargues hores caminant, fins que és tan fosc que no s'hi veuen. De cop i volta, l'Ikari ensopega amb alguna cosa, cau i arrossega els altres. Quan tots quatre s'alcen del terra, els envolta una llum molt intensa, es fa de dia i es troben al bell mig d'unes dunes i, allà al fons, descobreixen tres piràmides. L'ocell els diu:
- Són les piràmides de Keops, Kefren i Miscerinos. Som a Egipte!!!

Ells estan molt contents perquè han pogut fugir de Bagdad; l'ocellot bat les ales emocionat i li cau unaploma, la qual màgicament descobreix sobre la sorra un llibre de tapes daurades, que brilla resplendent amb la llum del sol. Bufa un ventijol que mou els fulls i obre el llibre per una pàgina on es llegeix el següent missatge:


En Kamal, l'Aisha, la Myriam i l'Ikari juntament amb l'ocellot parlen i reflexionen sobre el missatge llegit. De fet, no volen desprendre - se'n i se l'emporten en la seva aventura. Sembla que la companyia del llibre els desperta l'enginy perquè, de sobte, en Kamal, que és molt afeccionat a llegir notícies, recorda que qui ha començat la guerra en el seu país és un tal "Bush, President dels Estats Units i que, per tant, potser seria qüestió d'anar a visitar-lo.
Aquesta idea mereix l'aprovació de tot el grup i, molt engrescats, emprenen el viatge cap a Estats Units, sobre les ales de l'ocellot que sembla animar-se i enfortir-se per moments.

Segueixen unes quants dies d'albes platejades i postes de sol rogenques, de terres immenses i mars lluents, fins que arriben a un nou continent, a un nou país: els Estats Units
Quina sorpresa té tota la colla quan aterra en aquest país! Especialment els sorprenen les ciutats amb tants gratacels, autopistes, cotxes, fum...i la gent; tothom va de pressa, sense mirar-se, talment com si no es coneguessin. L'Aixa diu als seus amics molt convençuda:

- Hem d'anar sempre tots junts; no ens podem separar, ja que ens podríem perdre.
La veritat és que els nens necessiten reposar, després d'un viatge tan llarg i menjar alguna cosa. Decideixen anar a un parc, on beuen aigua d'una font i es refresquen una mica. Seuen en un banc, i un home, després d'observar-los una estona, els ofereix unes pomes. Tots a l'hora li pregunten:
- Qui ets?
- No importa gaire qui sóc jo - respon el desconegut, i, en canvi, els demana que li expliquin qui són ells i d'on vénen.. Aleshores, els nostres amics li relaten la seva història i totes les aventures que estan passant per aconseguir el que tant desitgen: LA PAU. L'home els escolta commogut i no pot evitar vessar unes llàgrimes, llavors, una d'elles va a parar al llibre i aquest, com per art de màgia, s'obre per una pàgina on hi ha dibuixat un colom de color blanc. Sota el dibuix es pot llegir:
" Puc volar per tot el món;
però només hi restaré si la gent
s'adona que realment em necessita.
Signat: LA PAU"


L'Aisha els recorda que ells no són feliços des que no en tenen de pau. En Kamal afegeix que ha llegit en un diari que, moltes persones de tot el món havien sortit a demanar que no hi hagués guerra contra el seu país.
- Sí, però fins ara tot aquest esforç no ha servit per a gaire.- replica la Myriam enmurriada.
- Però nosaltres som aquí perquè la gent no se n'oblidi i segueixi demanant el que vol molt alt, que volem viure en un món sense trets, sense bombes, sense morts...- li respon l'Ikari molt convençut.
- Podríem anar a la ràdio, a la televisió i explicar les nostres vivències i el perquè hem vingut fins aquí- apunta, tan oportunament com sempre, en Kamal.
I així ho fan. Amb l'ajut de l'home del parc expliquen pels mitjans de comunicació tot el que han vist amb els seus propis ulls de nens; i, aleshores, tota la misèria, la fam, i la mort del seu poble es fa tan real per tothom que els escolta, que el món sencer no pot resistir més tant de sofriment i tothom s'aplega pels carrers de pobles i ciutats demanant, exigint : LA PAU.
Finalment, els nostres herois, amb l'ajut de tota la humanitat aconsegueixen que els polítics reaccionin i retirin els soldats i els tancs de l'Irak, i del món sencer. I en Kamal, l'Aisha, l'Ikari i la Myriam retornen, en companyia de l'ocellot, feliçment al seu país; ara ja un poble amb pau, on ja poden jugar, riure i gaudir de la vida amb els seus amics.



2 comentaris:

  1. QUE BE HAN FET EL CONTE!!!
    SEGUR QUE TAN SOLS SON DE 5?
    ELS ESCRITORS INFANTILS

    BAHIA ELENA

    ResponElimina
  2. m`agradat molt aquest conte perque té que veure molt amb la PAU i està molt bonic

    Lucía Benítez Caro

    ResponElimina