dijous, 30 de maig del 2013

COMPRENSIÓ LECTORA


LA MEVA VEU ÉS LA TEVA


Quan la mare de Carbassa veure el gerro fet miques i el gat bufant pujat a dalt del llum, va agafar al fill per l'orella, el va asseure a la seva habitació i li va dir:

- Aquí, a estudiar!

Quan obligaven Carbassa a quedar a la seva cambra estudiant, ho passava molt malament. Tan malament, que fins i tot tenia la sensació que l'habitació es feia fosc, les parets es tornaven de pedra i la finestra es feia més petita i hi sortien gruixuts barrots de ferro.

Se sentia empresonat, i en aquest moment, més que mai, experimentava unes terribles ànsies de llibertat. Recordava l'hort, la plaça, el camí que portava a la presa i la penya on certes tardes s'asseia per veure passar els cotxes per l'autopista. Pensant, pensant i mirant les musaranyes, se li anava el temps de l'estudi.

"Quin rotllo! Hauria d'haver nascut geni. Almenys no hauria d'estudiar; ho sabria tot. Inventaria coses importants, com aquest senyor que, segons va explicar el senyor Serafín a classe, va descobrir l'electricitat i es va fer ric i famós. O com a do Felip, l'enginyer, que ha arribat ni més ni menys que a ser el cap del meu pare ".

Això pensava Carbassa quan li va venir al cap l'experiment que el mestre havia suggerit com a tasca aquell matí a classe.

Va partir un full del quadern en petits trossets, va prendre el bolígraf, el va fregar a la màniga del jersei i va fer la prova.

El bolígraf atreia els trossets de paper que estaven sobre la taula, com si es tractés d'un autèntic imant.

- Que divertit! Sembla art de màgia - va dir Carbassa, i va seguir assajant-: Si frego amb més força i durant molt de temps, podré atreure coses més.

Primer va fregar durant un parell de minuts, per provar, i li va semblar que el bolígraf atreia un full sencera del quadern. Després va fregar per espai de 10 minuts i va creure notar que el llibre s'elevava impulsat per una força especial. Llavors, entusiasmat amb la idea, va ser fregant cada vegada més temps fins pretendre aixecar la cadira, el llit, l'armari ...

-Però, per a això, caldrà fregar molt ... -Es va dir, i s'ho va prendre amb paciència.

A mesura que fregava el bolígraf, l'habitació anava prenent un altre aspecte, ja no li semblava que les parets fossin de pedra, ni que la finestra tingués reixes. Fins que ..., plaf!, Del bolígraf va sortir un petit núvol de fum verd que li va fer tossir diverses vegades.

Es va ventar amb el quadern i, quan el núvol es va esvair, es va emportar una gran sorpresa: a la màniga del jersei havia una cremada, i al centre de la cremada, un petit i estrany ser gairebé de la grandària d'un dit gros. Pel gest de la seva cara, feia la impressió de no estar molt content d'haver fet acte de presència.

Era de color verd clar i el seu cos acabava en una cua semblant a la de les estrelles fugaces. Sobre el seu cap lluïa un turbant vermell amb un brillant fermall que subjectava 1 plometa groga, i al braç dret portava un braçalet que feia joc amb el pendent de l'orella. Creuat de braços i amb cara de mal geni, observava al causant de la seva aparició.

- Oh! Ah! -Carbassa es va quedar amb la boca oberta. Mai havia vist res de semblant.

Es va aixecar amb molta cura, va tancar la porta de l'habitació i, sense apartar la vista de l'ésser, va tornar a seure. Després el va mirar i, amb veu tremolosa, li va preguntar:

- Ets una sargantana?

- Nooo! -Va cridar el petit ésser amb veu forta i desafinada. No sóc una sargantana.

- "Atia!, Quina veu més desagradable", va pensar Carbassa i va tornar a interrogar:

- Ets una musaranya?

-No siguis ximple -va tornar a cridar l'ésser-. Tinc ventura alguna semblança amb les musaranyes?

-Perdona, home; vaig creure que eres una d'aquestes musaranyes que la meva mare diu que em poso a mirar en comptes d'estudiar.

-Doncs t'equivoques, ¡babau! Sóc un geni.

- ¿Un geni? -Carbassa gairebé va caure a terra de l'ensurt que li va entrar a l'escoltar això, i va seguir preguntant-: Llavors, tu ets un geni?

-Sí, sóc un geni. Què passa?

-Doncs que jo creia que els genis eren una altra cosa.

- Ah, sí?

-Sí, he sentit que són alts, forts, guapos i elegants. I tu ...

-Jo, què? -Va protestar l'ésser.

-Tu ets petit, lleig, escanyolit ... i tens una veu desagradable. A més, fas olor malament.

En sentir les paraules de Carbassa, el geni es va disgustar tant que va agafar el bolígraf nou del nen i el va tirar per la finestra.

-No tornis a fer això -va dir Carbassa, molt seriós.

El geni va acotar el cap i va dir: -Els teus desitjos són ordres per a mi.

Tot seguit, va saludar a l'estil oriental, és a dir: primer es va donar un copet al pit, després a la boca, després una altra al front i, finalment, aleó la mà a l'aire, va fer una reverència i es va quedar creuat de braços davant Carbassa. Aquest, poc convençut, va voler posar a prova el geni:

-Amb que els meus desitjos són ordres ... Doncs fes-me els deures!

Carbassa no havia acabat d'expressar el seu desig, quan el geni va prendre un retolador vermell i, en un instant, va omplir tots els fulls del quadern amb gargots i rayajos.

Del Llibre “Carlos Baza, Carbassa"
Autor: Emilio Sanjuán

2 comentaris: